• El arte de Drew Struzan

    Uno de los mejores ilustradores del mundo.

  • Slide 2 Title

    Go to Blogger edit html and replace these slide 2 description with your own words. ...

  • Slide 3 Title

    Go to Blogger edit html and replace these slide 3 description with your own words. ...

  • Slide 4 Title

    Go to Blogger edit html and replace these slide 4 description with your own words. ...

  • Slide 5 Title

    Go to Blogger edit html and replace these slide 5 description with your own words. ...

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Herois de la Katalunya interior ravages Tarragona

Ramon, colega que (sobre)vive en Cambridge, me alertó sobre un grupo de techno-catalán llamado Herois de la Katalunya interior. Mi primera impresión al oirlo fue grata: un grupo con base ritmica techno, letras hirientes y que apuestan por la provocación.

¿Pero que entendemos por provocación? Por supuesto, llamar la atención. Y cómo se hace esto? Veamos dos ejemplos:

Quizás la manera más fácil y de la que mejores rendimientos se obtiene sea el sexo. Y si no, que se lo digan a David Bowie, Madonna, George Michael, Marilyn Manson y etcétera... Cuanto más ruido mejor, despues ya nos fijaremos en la música, ¿no?

Otra manera de provocar, menos común pero igual de efectiva, es la ideologia. Según contaba Jaime Urrutia en una entrevista reciente, Gabinete Caligari al principio de la movida actuaba con atuendos nazis. Comentaba que lo hacian porque les molaba el uniforme y por el plus de notoriedad que ganaban con ello. No hace falta decir, que era una simple provocación ya que, por supuesto, abominan del nazismo y de cualquier ideologia fascista. Comentaba que de esta manera llenaban el local cada noche siendo unos completos desconocidos.

Quizás con Herois pasa lo mismo. Provocan a base de letras hirientes sobre la inmigración (española) y de la misma manera reparten estopa hacia íconos populares catalanes como Mari Pau Huguet, Lluís Canut, Justo Molinero (te pinta de mamporrero), Julia Otero (es trajina un pepero), Nuria Feliu, Carles Sabater (pijo i pastiller), Gerard Quintana (et trencarem les cames), deconstruyen himnos catalanes como el Virolai (léase Birrolai), etc..

En definitiva, se trata de un grupo de jóvenes de la periferia catalana (como periferia entiéndase todo lo que no es Barcelona), hartos del centralismo imperante en Catalunya que se rebelan en contra del stablishment cultural catalán. Protestan del 'si no vens a Barcelona, res a fer i si no surts a TV3, menys'

Por eso les aplaudo, por protestar y por ir a contracorriente. Son una rara avis que poco a poco se estan dando a conocer. Algo pasa cuando llenan El Cau de Tarragona, que como veis, estaba a reventar...

Y musicalmente? Pues son un poco de todo. En la puesta en escena y en algunos temas recuerdan a los Beastie Boys más ochenteros y en otros la base electrónica es muy parecida a Kraftwerk. No tienen ningún problema en hacer un cover de, por ejemplo, 'Disco chino', de los inefables Enrique y Ana o en escoger loops de New Order. Viva la mezcla.

En fin, todo mi respeto para estos cuatro tarados de la Catalunya interior que van contracorriente. No saldran nunca en los 40 Principales! Pero sí que tendrian que asomar la cabeza en TV3, la nostra, como reflejo de una juventud inconformista y que protesta. Y más aún, como herederos del contestatario punk ochentero del País Vasco.

Larga vida als Herois!

P.d.: No es genial la foto del principio? Es el póster de la película 'Yo, El Vaquilla' , biopic dirigido por Jose Antonio de la Loma. Y va y le ponen una una barretina!

divendres, 19 d’octubre del 2007

Està bé riure d'un mateix...

... i del lloc on treballa.



Ho dic perquè l'altre dia vaig tornar a veure Toma el dinero y corre (1969, Woody Allen). Opera prima de Woody i la primera en que fa de director, guionista i actor. Si no l'heu vist us la recomano. Es un fals documental on relata la vida de Virgil, un inadaptat social que no rasca bola, i està plagada de gags visuals surreals (a la manera de Chaplin i Keaton) amb diàlegs i situacions absurdes a més no poder. Es una peli molt entretinguda, i sobretot, deixa entreveure de entre tot l'aparent absurd, al Allen genial que triompfarà posteriorment.

I, a lo que anàvem. Crec que aquest és el gag cinematogràfic que millor parodia el gremi bancari i per extensió, qualsevol treball on la creativitat brilli per la seva absència. Us diria que quasi és una metáfora de la nostra societat, plena de normes i regles fins al paroxisme.
Ey, no ens posem trascendents! Que la vida són dos dies! Yo sueño flamencoooo...

dilluns, 15 d’octubre del 2007

El gos que canta.

El programa de Buenafuente no el puc veure ja que el fan a hores intempestives, però l'altre dia li vaig donar una ullada perquè el repeteixen diumenge a la tarda. I no està gens malament.

Suposo que al no estar en una tele generalista, tenen més màniga ampla i el seu humor no es veu obligat a arribar a tots el públics...

Bé, doncs diumenge a la tarda no vaig poder evitar fer una riallada amb això.

Mira, em va fer gracia.

No té més!

dissabte, 13 d’octubre del 2007

Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (i II)


Doncs si, altra vegada hem anat a petar a Sitges, i aquesta vegada em va acompanyar Francesc, insigne vilatà de Flix. El Festival molt bé, diria que millor que altres anys. Hi havia molta gent, tanta, que no vam poder veure cap pel.lícula de pagament ja que estaven les entrades esgotades.

Si heu anat alguna vegada, sabreu que hi ha diferents ambients: El Cinema Prado, l'Auditori al Hotel Gran Melià, el Brigadoon, etc. I aquí és on volia anar a parar.

El Brigadoon és un espai a la vora de la platja, molt aprop de la Esglesia de Sitges i en definitiva, es tracta de la essencia mateixa del Festival. Es aquí on es projecten les frikades més importants i on realment tens la oportunitat de veure quelcom diferent: s'hi pot contemplar desde porno pur i dur i hentai a altes hores de la nit passant per produccions de Bollywood fins a projeccions descalabrants de Jess Franco o de qualsevol autor maleït que és difícil veure fora dels circuits comercials.

I és en aquest contexte on vam descobrir un parell de perles. La primera, és l'esmentat Jess Franco, tot un clàssic de l'escena freak que ja coneixia i del que ja en parlarem més endavant. La segona perla és un tal Enzo G. Castellari. Aquest paio resulta que és un director italià caracteritzat per realitzar pel.lícules de baix pressupost molt peculiars. Recordeu quan ereu petits i anaveu al video-club del poble i veieu a la estanteria aquelles pelis de serie B que imitaven la estetica de Mad Max, o la de Tiburon, o la del Western? Bé, doncs totes aquestes pel.lícules, que com no, eren italianes, estaven manufacturades artesanalment pel tal Enzo. Vam veure una obra mestra seva: Bronx Warriors (1982), i ho vam flipar amb colors. El to de la peli imitant descaradament a Mad Max, els pentinats impossibles vuitanteros, el vesturari mes proper al carnaval que a altra cosa, l'us i abús de la càmara lenta, el montatge, les actuacions, les armes... tot era delirant....

Per entendre'ns és com un Ed Wood a la italiana... Si es que ja ho tenen això els italians: escolleixen un génere, el deconstrueixen i el renoven fent-lo seu, amplificant les seves virtuts i en definitiva, creant alguna cosa nova. Que és sinó l'espaguetti western sinò hiperbolitzar les aventures dels cowboys? O el giallo, reinventar el terror?

I per acabar-ho d'adobar, llegeixo al tríptic que ens faciliten a la entrada, que el mateix Quentin Tarantino és fan declarat de Enzo i que prepara el remake de una obra mestra (sic) seva anomenada Aquel maldito tren blindado (1978). I clar, si li agrada a Tarantino penses: doncs algo deu de tenir.... I si, clar que algo té: és un entranyable artesà del cinema, té petites innovacions com l'us de la càmara lenta (molt abans que John Woo el popularitzes als 90') i l'aureola d'autor cutre, que tan ens agrada.

Pero bé, ara ve lo bó. Veient la peli, apareix un negre amb cara de pocs amics que em sonava d'alguna cosa. I venga a trencar-me el cap... i a meitat peli penso, ja esta! Es el de Abierto hasta el amanecer (1997)! Ara encaixa tot com un puzzle sideral!

Aquest paio és Fred Williamson, el típic actor de perfil baix que triompfa a Europa en aquest tipus de produccions de serie B i que a Hollywood no es menjava un torrat. Vamos, el mateix que va fer Clint Eastwood als 60'. Que fort!

I no és un homenatge a l'art de Enzo que Tarantino l'escollís per sortir a Abierto hasta el amanecer? I es que a sobre fa un paper de veterà del Vietnam a qui ningú acaba de pendre seriosament, un loser, vamos. M'imagino a Quentin hipnotitzat a altes hores de la matinada empassant-se aquesta basura entranyable i pensant: quan triompfi a Hollywood penso posar amb aquest paio en una peli de les meves... Doncs dit i fet!

Bé, doncs això va ser el més remarcable de la jornada. Però també hi van haver altres coses: vam veure com un segurata impedia a uns freaks (en el sentit literal del terme) que George A. Romero, els hi firmes un autògraf, una delegació de Star Wars (amb Darth Vader i storm-troopers inclosos), una peli de Bollywood anomenada Athadu (que també dona per un altre artícle) i famosos varios, que també fa il.lusió...

P.d.: Avui anava Rutger Hauer, inoblidable i mític Roy Batty a l'obra mestra Blade Runner (1982). Quina foto s'ha perdut amb ell!

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Festival de Cinema Fantàstic de Sitges


Com cada any, arriba l'hora d'anar a Sitges.


Llàstima que aquest és un festival desangelat. Podria ser el Festival de Catalunya, rivalitzar amb el de San Sebastian i convertir-se en un referent. Però no, mai ha estat així. Sempre ha estat un niu de disputes entre la organització i la Generalitat. Plegat de indecissions i de malentesos, com per exemple, el canvi de orientació a principis dels 90. De sobte es va deixar de potenciar el fantàstic per encarar el Festival a un to més generaliste. Gran error ràpidament subsanat ja que el leit motiv de Sitges és i serà el cinema fantàstic i de terror.


Però bé, l'any passat, aprofitant que li donaven el Premi Honorífic, em vaig fer una foto amb Paul Verhoeven, director d'obres mestres a la seva etapa holandesa com 'El cuarto hombre' i 'Delicias Turcas'. Quan va fer el salt a Hollywood, va triompfar amb 'Robocop', 'Desafio total', 'Instinto Básico' i 'Starship Troopers'.
I fins aquí, ja que es va estavellar amb 'Showgirls' (repetint el tàndem de 'Instinto Básico' amb el guionista Joe Szterhas). I aquest va ser el seu final als USA. Allí no perdonen una patinada, i si té Razzies, doncs encara menys...


I a mi que! Sóc molt fan de Paul Verhoeven. Li hem d'agrair la seva manera de entendre la ciència-ficció i la seva especial visió del sexe i la violencia al cinema. Tot això el fa un cineasta únic i incomparable. Un geni indiscutible. Benvingut a Europa i segueix fent el que millor saps fer!
Autor! Autor!
.
P.d.: Si, em vaig menjar mitja fàbrica de Donuts...

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Cites cèl.lebres

«Claro que soy respetable. Soy viejo. Los políticos, los edificios públicos y las putas se hacen respetables si duran lo suficiente».
John Huston a 'Chinatown' (Roman Polanski, 1974)

“Llamaré a un par de negros empapados en crack, quiero que disequen a este colega empleando un soplete y un par de alicates. ¿Has apuntado lo que he dicho, maldito capullo? Aún no he acabado contigo, ¡ni lo sueñes! Practicaremos el medievo con tu culo”
Ving Rhames a 'Pulp Fiction' (Quentin Tarantino, 1994)

"Sue Ellen, ets un pendó"
Larry Hagman a 'Dallas' (1978)