Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (i II)

Doncs si, altra vegada hem anat a petar a Sitges, i aquesta vegada em va acompanyar Francesc, insigne vilatà de Flix. El Festival molt bé, diria que millor que altres anys. Hi havia molta gent, tanta, que no vam poder veure cap pel.lícula de pagament ja que estaven les entrades esgotades.

Si heu anat alguna vegada, sabreu que hi ha diferents ambients: El Cinema Prado, l'Auditori al Hotel Gran Melià, el Brigadoon, etc. I aquí és on volia anar a parar.

El Brigadoon és un espai a la vora de la platja, molt aprop de la Esglesia de Sitges i en definitiva, es tracta de la essencia mateixa del Festival. Es aquí on es projecten les frikades més importants i on realment tens la oportunitat de veure quelcom diferent: s'hi pot contemplar desde porno pur i dur i hentai a altes hores de la nit passant per produccions de Bollywood fins a projeccions descalabrants de Jess Franco o de qualsevol autor maleït que és difícil veure fora dels circuits comercials.

I és en aquest contexte on vam descobrir un parell de perles. La primera, és l'esmentat Jess Franco, tot un clàssic de l'escena freak que ja coneixia i del que ja en parlarem més endavant. La segona perla és un tal Enzo G. Castellari. Aquest paio resulta que és un director italià caracteritzat per realitzar pel.lícules de baix pressupost molt peculiars. Recordeu quan ereu petits i anaveu al video-club del poble i veieu a la estanteria aquelles pelis de serie B que imitaven la estetica de Mad Max, o la de Tiburon, o la del Western? Bé, doncs totes aquestes pel.lícules, que com no, eren italianes, estaven manufacturades artesanalment pel tal Enzo. Vam veure una obra mestra seva: Bronx Warriors (1982), i ho vam flipar amb colors. El to de la peli imitant descaradament a Mad Max, els pentinats impossibles vuitanteros, el vesturari mes proper al carnaval que a altra cosa, l'us i abús de la càmara lenta, el montatge, les actuacions, les armes... tot era delirant....

Per entendre'ns és com un Ed Wood a la italiana... Si es que ja ho tenen això els italians: escolleixen un génere, el deconstrueixen i el renoven fent-lo seu, amplificant les seves virtuts i en definitiva, creant alguna cosa nova. Que és sinó l'espaguetti western sinò hiperbolitzar les aventures dels cowboys? O el giallo, reinventar el terror?

I per acabar-ho d'adobar, llegeixo al tríptic que ens faciliten a la entrada, que el mateix Quentin Tarantino és fan declarat de Enzo i que prepara el remake de una obra mestra (sic) seva anomenada Aquel maldito tren blindado (1978). I clar, si li agrada a Tarantino penses: doncs algo deu de tenir.... I si, clar que algo té: és un entranyable artesà del cinema, té petites innovacions com l'us de la càmara lenta (molt abans que John Woo el popularitzes als 90') i l'aureola d'autor cutre, que tan ens agrada.

Pero bé, ara ve lo bó. Veient la peli, apareix un negre amb cara de pocs amics que em sonava d'alguna cosa. I venga a trencar-me el cap... i a meitat peli penso, ja esta! Es el de Abierto hasta el amanecer (1997)! Ara encaixa tot com un puzzle sideral!

Aquest paio és Fred Williamson, el típic actor de perfil baix que triompfa a Europa en aquest tipus de produccions de serie B i que a Hollywood no es menjava un torrat. Vamos, el mateix que va fer Clint Eastwood als 60'. Que fort!

I no és un homenatge a l'art de Enzo que Tarantino l'escollís per sortir a Abierto hasta el amanecer? I es que a sobre fa un paper de veterà del Vietnam a qui ningú acaba de pendre seriosament, un loser, vamos. M'imagino a Quentin hipnotitzat a altes hores de la matinada empassant-se aquesta basura entranyable i pensant: quan triompfi a Hollywood penso posar amb aquest paio en una peli de les meves... Doncs dit i fet!

Bé, doncs això va ser el més remarcable de la jornada. Però també hi van haver altres coses: vam veure com un segurata impedia a uns freaks (en el sentit literal del terme) que George A. Romero, els hi firmes un autògraf, una delegació de Star Wars (amb Darth Vader i storm-troopers inclosos), una peli de Bollywood anomenada Athadu (que també dona per un altre artícle) i famosos varios, que també fa il.lusió...

P.d.: Avui anava Rutger Hauer, inoblidable i mític Roy Batty a l'obra mestra Blade Runner (1982). Quina foto s'ha perdut amb ell!